Em sento com si estigués en un pou sense sortida on no veig la llum. Porto molts anys lluitant, però jo pensava que abans de la pandèmia ho havia superat tot, vaig estar ingressada en un centre psiquiàtric perquè vaig arribar a matar-me per X raó portava arrossegant una depressió des dels 18, fins que arribi a un punt que vaig explotar. La meva família és la que més ha patit i ara quan em veuen més apartada en el meu món em diuen que si tot està bé, que els he de dir jo? Si tot bé. Passo que pateixen per mi, visc en un poble i des que hi ha la pandèmia ho porto fatal, primer la màscara m'ofego però faig l'esforç per portar-la després només veig coses dolentes i res de bo i al meu això em posa dels nervis. I després que no surto molt per no dir res, m'estic com consumint amb mi mateixa tinc molta por no pel virus sinó per tot. I tinc els meus dies com una muntanya russa pujades i baixades. El tema ansietat ho porto fatal i m'estic tornant a medicar per estar més tranquil·la amb mi mateixa. Però jo no vull donar pena ni res a ningú. I després el futur? Ho veig negre com qualsevol jove avui dia. I per això de vegades penso que la vida s'em ve enorme no estic preparada per enfrontar-me jo sola tot el que està succeint. Si la vacuna s'emportés tots els mals de tot el món jo seria feliç, perquè és una merda haver de viure el teu dia a dia amb això.