De vegades em sento amb sensació d'ofec, no perquè estigui malament dels pulmons, sinó ofegat intrapersonalment. Treballar a l'àmbit de la discapacitat ha estat un repte molt dur en mig d'una pandèmia que ningú podia imaginar que arribés a ser tan dura. Durant aquests mesos he estat fort, però ara que crèiem que ja ha passat el més fotut em sento com si tot l'estrès acumulat comença a trobar sortida. Ara, després d'un any, crec que tots el que treballem per la sanitat necessitem estones per nosaltres, desconnectats durant uns dies d'aquesta realitat. Estem vacunats, però no ens sentim segurs del tot, suposo que forma part de tot l'engranatge que és acceptar una vacuna que va sortir massa ràpida. Crec, per finalitzar, que de tot aquesta pandèmia podem extreure que fem molt els sanitaris, però no se'ns valora prou. Ens han aplaudit molt i ho valorem, però tenim sous miserables en relació a tot el que donem a les persones que atenem dia rere dia. Gràcies perquè escriure és terapèutic.