Sóc infermera, amb incapacitat laboral per la meva professió. Els últims anys he treballat amb nadons i gent gran, però fa un parell d'anys vaig entrar a una empresa de seguretat, actualment de baixa mèdica. He anat aguantant, però la meva situació cada dia m'angoixa més. Em sento atabalada. Em sento sola. Visc a casa la meva mare de 86 anys i un fill de 32. Vaig perdre el pare fa dos anys, fet que m'afecta moltíssim Viure amb la meva mare, se'm fa insuportable, però no tinc habitatge, així que de les tres germanes la que la cuida sóc Jo, perquè visc a casa seva. Ella paga tots les despeses d'aigua, llum, gas, menjar.... Em deixa el seu cotxe per anar a comprar menjar i per anar a la farmàcia No tinc vida íntima. No tinc una parella que estigui pendent de mi L'amor més gran és el dels meus dos gossos, la Dinca i l'Ares. Tinc tres fills i cadascú viu la seva vida, de fet és el que els toca fer. El 2004 em vaig separar, violència de gènere contra els fills i contra mi. Vaig patir una agressió amb conseqüències d'IQ : artròdesi de tres vèrtebres cervicals i de tres a zona lumbo-sacra, (xoc medul·lar amb seqüeles i bufeta neurògena des de llavors). Fatiga crònica. Artràlgies a totes les articulacions del cos. En estudi d'artris reumatoide. Pateixo de molt dolor a tot el cos que impossibilita per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària Els meus recursos econòmics, no em permeten independitzar-me, ni mantenir-me. Estic trista. No tinc vida més enllà del llit, el sofà i la compra. Jo tampoc estic bé. Tinc visita amb el psiquiatre del CAP St. Cugat del Vallès a l'abril. L'últim cop em sentia més forta que ara, he fet una recaiguda anímica molt gran. Fa anys que el meu dia a dia és això: fluctuacions d'ànim i desànim, aguantar cada cop més dolor i veure com dia a dia estic limitada en més i més activitats de la vida diària. NO ESTIC BÉ.