La meva història és bastant curiosa. Mentre la gent creu que la covid-19 i la quarantena les va afectar negativament, personalment crec que va ser una de les millors èpoques de la meva vida. Durant aquests 3 mesos, em vaig conèixer, vaig créixer, em vaig cuidar i estimar, em vaig tractar com em mereixo, i tot i estar sola (relativament perquè vivia amb els meus pares i els meus germans) per res del món em vaig sentir sola. Quan aquesta va acabar, en un principi vaig sentir que em costava tornar a socialitzar, a sortir de la rutina que m'havia creat, rutina on jo era feliç. Van anar passant els mesos i vaig començar a sentir que em desinflava a poc a poc, deixava de ser jo, deixava de trobar motivacions o coses que em fessin feliç, van començar a sorgir problemes familiars, a perdre amigues importants, d'altres que físicament són amb mi, però no les sento amb mi... La situació va començar a trontollar i em va portar a la situació tal com està ara: em sento sola, buida, sense motivacions, sense ganes, sense capacitat de sentir, amb por però alhora indiferència... En un bucle evidentment negatiu, d'on no se sortir-ne, però dia rere dia (cosa que em menjo al cap dia sí dia també) intento canviar petites coses, trobar les coses positives o que em fan feliç encara que sigui un segon al dia, intento pensar per mi, no submergir-me en pensaments negatius, etc. He pensat de buscar ajuda, demanar ajuda, perquè sento que ningú del meu voltant, ara com ara, ni em pot ajudar ni en pot entendre i tampoc sabria ara mateix trobar aquella persona que m'escoltaria. De totes maneres, em fa por reconèixer que necessito d'aquesta ajuda i em fa por adonar-me que la necessito de veritat però fer mal a la meva mare, que ho passi malament i carregar-li més merders a sobre.